A LA MESA DE LES CORTS
Mónica Oltra Jarque, síndica del grup parlamentari Esquerra Unida-Bloc-Verds-IR: COMPROMÍS, a l’empara d’allò disposat a l’article 160 i concordants del Reglament de les Corts, presenta la següent Proposició No de Llei de tramitació pel procediment ordinari:
EXPOSICIÓ DE MOTIUS
L’any pròxim se commemora el centenari del naixement del poeta oriolà Miguel Hernández. L’obra de Miguel Hernández, “genial epígono del 27” en paraules de Dámaso Alonso, se situa en la cimera de la poesia espanyola del segle XX. Però més enllà de la dimensió literària indiscutida i cada vegada més valorada, la figura de Miguel Hernández és tràgicament coneguda per anar unida a la història de la Guerra Civil. “De todas las historias de la historia, la de España sin duda es la más triste, porque termina mal” escrigué Jaime Gil de Biedma. En el cas d’Hernández, el seu compromís ètic amb la història d’Espanya no només tingué un final trist, sinó que el va portar a la mort.
Quan el dictador Franco protagonitza el colp d’estat contra el Govern d’Espanya, Miguel Hernández, junt a la flor i nata de la intel·lectualitat (escriptors, pintors, arquitectes, músics, etc.) es posa al costat del Govern legítim del país amb l’arma que millor domina: la poesia.
Tristes guerras
si no es amor la empresa..
Tristes. Tristes.
Tristes armas
si no son las palabras.
Tristes. Tristes.
Tristes hombres
si no mueren de amores.
Tristes. Tristes.
L’any 1937 participa en el II Congreso Internacional de Escritores Antifascistas que té lloc, precisament, a València i que serveix perquè intel·lectuals de tot el món, des de Premis Nobel com Pablo Neruda a poetes internacionalment reconeguts com W. H. Auden, mostren el seu suport al Govern de la República Espanyola en la seua defensa de la legalitat constitucional contra la sublevació feixista. Precisament pel seu compromís cívic i social el Ministeri d’Instrucció Pública l’anomena Comissari Cultural amb la intenció de portar la cultura i la poesia fins el front de batalla. A partir d’aquest moment, Miguel Hernández recorre pràcticament tot Espanya recitant i composant poemes i donant lloc a poemaris com “Viento del Pueblo”, que simbolitza la indestructible aliança de l’autor amb el poble espanyol que lluitava per la llibertat i la democràcia. La guerra, seguint el poema de Gil de Biedma, acabà mal i els sublevats no perdonaren a tots aquells que s’havien distingit per la defensa de la legalitat constitucional. Miguel Hernández i desenes de milers de demòcrates més van ser sentenciats en judicis sumaríssims que no superaven la menor garantia d’imparcialitat ni de rigor jurídic i que simplement servien d’instrument de depuració política i d’eliminació física de les persones que havien lluitat per la llibertat, la democràcia i la legalitat republicana. Miguel Hernández, en aquest context, va ser detingut en el seu poble, Orihuela, el 1940 i va ser condemnat a mort en una pantomima jurídica. En la presó d’Alacant cau malalt i, després de moltes penúries, mor en la infermeria, sense ni tan sols traslladar-lo a l’hospital, dos anys després abandonat, sol i trist.
El delicte que va cometre va ser posar-se del costat de la llibertat, la legalitat i la democràcia, i aquest delicte no li va ser perdonat pels feixistes sublevats. Ara, quan s’aproxima el centenari del naixement del poeta, la família ha demanat l’anul·lació del judici que el va condemnar per poder restituir la dignitat que se li van intentar arrebatar. No es tracta, per tant, duna qüestió simbòlica, sinó d’una qüestió jurídica. La Democràcia espanyola ha d’honrar les persones que, com Miguel Hernández, donaren la seua vida, en el sentit literal, per defensar, fa 60 anys, un règim de llibertat similar al que gaudim ara.
Ara les Corts Valencianes poden fer justícia històrica i rehabilitar la memòria d’un dels valencians més il·lustres i del qual ens sentim orgullosos com a poble complint una profecia del propi poeta:
Retoñarán aladas de savia sin otoño
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida.
Porque soy como el árbol talado, que retoño:
porque aún tengo la vida.
Per tot això, aquest Grup Parlamentari presenta la següent
PROPOSTA DE RESOLUCIÓ
1. Les Corts acorden unir-se a la família de Miguel Hernández en la seua sol·licitud d’anul·lació del Consell de Guerra Sumaríssim 20.001 i, per tant, de la seua sentència, que va condemnar a mort al poeta Miguel Hernández en el marc del centenari del seu naixement.
2. Les Corts acorden instar al Consell per tal que es dirigisca al Tribunal Suprem i sol·licite l’anul·lació del Consell de Guerra Sumaríssim 20.001 i de la seua sentència, que va condemnar a mort a tan insigne valencià.
3. Les Corts acorden instar al Consell per que es dirigisca Govern d’Espanya i sol·licite que realitze les gestions polítiques i institucionals escaients per a donar suport a l’anul·lació del Consell de Guerra Sumaríssim 20.001 i de la seua sentència, tal i com estan demanant els familiars del poeta Miguel Hernández.
4. El Consell retrà compte del compliment d’aquesta resolució en el termini de tres mesos des de la seua aprovació.
Valencià, 2 de novembre de 2009
Mónica Oltra Jarque
Mónica Oltra Jarque, síndica del grup parlamentari Esquerra Unida-Bloc-Verds-IR: COMPROMÍS, a l’empara d’allò disposat a l’article 160 i concordants del Reglament de les Corts, presenta la següent Proposició No de Llei de tramitació pel procediment ordinari:
EXPOSICIÓ DE MOTIUS
L’any pròxim se commemora el centenari del naixement del poeta oriolà Miguel Hernández. L’obra de Miguel Hernández, “genial epígono del 27” en paraules de Dámaso Alonso, se situa en la cimera de la poesia espanyola del segle XX. Però més enllà de la dimensió literària indiscutida i cada vegada més valorada, la figura de Miguel Hernández és tràgicament coneguda per anar unida a la història de la Guerra Civil. “De todas las historias de la historia, la de España sin duda es la más triste, porque termina mal” escrigué Jaime Gil de Biedma. En el cas d’Hernández, el seu compromís ètic amb la història d’Espanya no només tingué un final trist, sinó que el va portar a la mort.
Quan el dictador Franco protagonitza el colp d’estat contra el Govern d’Espanya, Miguel Hernández, junt a la flor i nata de la intel·lectualitat (escriptors, pintors, arquitectes, músics, etc.) es posa al costat del Govern legítim del país amb l’arma que millor domina: la poesia.
Tristes guerras
si no es amor la empresa..
Tristes. Tristes.
Tristes armas
si no son las palabras.
Tristes. Tristes.
Tristes hombres
si no mueren de amores.
Tristes. Tristes.
L’any 1937 participa en el II Congreso Internacional de Escritores Antifascistas que té lloc, precisament, a València i que serveix perquè intel·lectuals de tot el món, des de Premis Nobel com Pablo Neruda a poetes internacionalment reconeguts com W. H. Auden, mostren el seu suport al Govern de la República Espanyola en la seua defensa de la legalitat constitucional contra la sublevació feixista. Precisament pel seu compromís cívic i social el Ministeri d’Instrucció Pública l’anomena Comissari Cultural amb la intenció de portar la cultura i la poesia fins el front de batalla. A partir d’aquest moment, Miguel Hernández recorre pràcticament tot Espanya recitant i composant poemes i donant lloc a poemaris com “Viento del Pueblo”, que simbolitza la indestructible aliança de l’autor amb el poble espanyol que lluitava per la llibertat i la democràcia. La guerra, seguint el poema de Gil de Biedma, acabà mal i els sublevats no perdonaren a tots aquells que s’havien distingit per la defensa de la legalitat constitucional. Miguel Hernández i desenes de milers de demòcrates més van ser sentenciats en judicis sumaríssims que no superaven la menor garantia d’imparcialitat ni de rigor jurídic i que simplement servien d’instrument de depuració política i d’eliminació física de les persones que havien lluitat per la llibertat, la democràcia i la legalitat republicana. Miguel Hernández, en aquest context, va ser detingut en el seu poble, Orihuela, el 1940 i va ser condemnat a mort en una pantomima jurídica. En la presó d’Alacant cau malalt i, després de moltes penúries, mor en la infermeria, sense ni tan sols traslladar-lo a l’hospital, dos anys després abandonat, sol i trist.
El delicte que va cometre va ser posar-se del costat de la llibertat, la legalitat i la democràcia, i aquest delicte no li va ser perdonat pels feixistes sublevats. Ara, quan s’aproxima el centenari del naixement del poeta, la família ha demanat l’anul·lació del judici que el va condemnar per poder restituir la dignitat que se li van intentar arrebatar. No es tracta, per tant, duna qüestió simbòlica, sinó d’una qüestió jurídica. La Democràcia espanyola ha d’honrar les persones que, com Miguel Hernández, donaren la seua vida, en el sentit literal, per defensar, fa 60 anys, un règim de llibertat similar al que gaudim ara.
Ara les Corts Valencianes poden fer justícia històrica i rehabilitar la memòria d’un dels valencians més il·lustres i del qual ens sentim orgullosos com a poble complint una profecia del propi poeta:
Retoñarán aladas de savia sin otoño
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida.
Porque soy como el árbol talado, que retoño:
porque aún tengo la vida.
Per tot això, aquest Grup Parlamentari presenta la següent
PROPOSTA DE RESOLUCIÓ
1. Les Corts acorden unir-se a la família de Miguel Hernández en la seua sol·licitud d’anul·lació del Consell de Guerra Sumaríssim 20.001 i, per tant, de la seua sentència, que va condemnar a mort al poeta Miguel Hernández en el marc del centenari del seu naixement.
2. Les Corts acorden instar al Consell per tal que es dirigisca al Tribunal Suprem i sol·licite l’anul·lació del Consell de Guerra Sumaríssim 20.001 i de la seua sentència, que va condemnar a mort a tan insigne valencià.
3. Les Corts acorden instar al Consell per que es dirigisca Govern d’Espanya i sol·licite que realitze les gestions polítiques i institucionals escaients per a donar suport a l’anul·lació del Consell de Guerra Sumaríssim 20.001 i de la seua sentència, tal i com estan demanant els familiars del poeta Miguel Hernández.
4. El Consell retrà compte del compliment d’aquesta resolució en el termini de tres mesos des de la seua aprovació.
Valencià, 2 de novembre de 2009
Mónica Oltra Jarque
